Referèndums: Tinc una pregunta per a vostè

Durant les darreres setmanes s'ha començat a parlar de com hauria de ser la pregunta en un hipotètic referèndum sobre la independència de Catalunya. En la lògica informativa dels mitjans de comunicació, en una entrevista s'insistia al president de la Generalitat que plantegés quina seria al seu entendre la pregunta que caldria formular:

Vostè desitja que Catalunya esdevingui un nou Estat de la Unió Europea?

Posteriorment, en unes declaracions de la secretària d'organització d'ERC, Marta Rovira, plantejava la següent proposta, segons recollien els mitjans:

Vostè creu que Catalunya hauria de ser un estat independent?

Podem observar a simple vista que les dues preguntes tenen una estructura idèntica, però empren conceptes diferents tant en l'entrada de la pregunta (desig en un cas, creença en l'altre) com en l'objecte sotmès a votació (nou estat de la UE o estat independent). De fet, encara no ha començat formalment el procés per establir aquest tipus de qüestions de cara a un possible referèndum, així que val la pena repassar breument alguns precedents per veure com es formulen les preguntes sotmeses a consulta. Possiblement no és l'aspecte més rellevant d'un esdeveniment tant trascendental com la creació d'un nou estat, però des de la dissolució de la unió entre Noruega i Suècia el 1905 s'han produït un cert nombre de referèndums on es poden observar variacions interessants que ens ofereixen alguns detalls sobre el context i els debats existents en cada procés. També cal tenir en compte que no totes les independències empren el mecanisme d'un referèndum o consulta, tal i com podem veure en la dissolució de Txecoslovàquia o en la declaració unilateral de Kosovo. Posant el focus en la redacció de les preguntes de referèndums celebrats durant els darrers trenta anys no entrarem a fons en les circumstàncies en què es van produir els referèndums, ni tampoc en altres aspectes rellevants com el cens electoral -és a dir, qui tenia dret a vot- o els llindars de participació i suport requerits per a la seva aprovació (només recordar que en la majoria de casos no s'establien aquests requisits).

Si comencem pels referèndums del Quebec, el 1980 i el 1995, podem veure com el primer ofereix un tipus de pregunta en forma d'una exposició de motius sobre la qual es demana el parer a la societat. En aquest cas, una proposta del govern provincial per a negociar amb la federació els termes d'una nova relació. De fet, en el referèndum es demana una autorització de mandat per a engegar les negociacions, que al seu torn comportarien una segona consulta.

El govern del Quebc ha fet conèixer la seva proposta d'arribar, amb la resta del Canadà, a una nova entesa fundada en el principi de la igualtat entre els pobles; aquesta entesa permetria al Quebec d'adquirir el poder exclusiu de fer les seves lleis, de percebre els seus impostos i d'establir les seves relacions exteriors, allò què és la sobirania, i, al mateix temps, de mantenir amb el Canadà una associació econòmica comportant l'ús d'una mateixa moneda; cap canvi d'estatut polític resultant d'aquestes negociacions no serà realitzat sense l'acord de la població a través d'un altre referèndum: en conseqüència, atorgueu al govern del Quebec el mandat de negociar l'entesa proposada entre el Quebec i el Canadà?

Un dels aspectes problemàtics d'aquest tipus de referèndum és la indeterminació sobre allò què s'està votant, i que implica un comportament de tercers actors que queda més enllà de la consulta -en aquest cas, la possible voluntat de negociació de la federació canadenca- o pel fet que exclou alternatives sobre les quals l'elector no pot pronunciar-se, com ara una sobirania combinada o no amb una política monetària comuna. Aquest primer referèndum es va acabar interpretant com un projecte de sobirania-associació amb la resta del Canadà, i no seria fins el del 1995 quan es plantegés en uns termes més clarament independentistes, tot i que la pregunta continuava presentant escenaris hipotètics indeterminats:

Esteu d'acord amb què el Quebec hauria d'esdevenir sobirà després d'haver fet una oferta formal al Canadà per una nova associació econòmica i política dins els termes de la lleu respectant el futur del Quebec i de l'acord signat el 12 de Juny del 1995? 

Posteriorment, la Cort Suprema del Canadà expressaria en la seva coneguda decisió del 1998 on recomanava que la pregunta sobre del referèndum havia de tenir com a criteri formal el de la seva claredat, aspecte com podem veure rellevant per delimitar els requeriments que hauria d'acomplir una bona formulació, i que és de fet aplicable a qualsevol tipus de consulta.

Així doncs, votar en favor o en contra d'una proposició no té perquè ser una elecció fàcil, tal i com veiem en l'exemple del Quebec, més encara si la formulació de la pregunta inclou implícitament escenaris diversos que en termes lògics no permeten una interpretació unívoca del vot. Una possibilitat en aquest sentit és la inclusió de diverses alternatives o fins i tot de més d'una pregunta. Un exemple del primer cas és el referèndum de Puerto Rico del 1998, que oferia diverses opcions: Commonwealth, Lliure Associació, Estatalitat o Independència. Els resultats de la consulta es van concentrar gairebé en la seva totalitat en dues d'elles, de manera que podia qüestionar-se la necessitat d'incloure opcions poc recolzades per l'electorat, sigui perquè són confuses, difícils de diferenciar de la resta, o perquè no siguin una part rellevant del debat polític. Una altra possible conseqüència en un referèndum amb múltiples opcions és la interpretació dels resultats. Si es produeix una fragmentació del vot entre les diverses opcions presentades l'opció escollida podria ser fàcilment inferior a la meitat més un de l'electorat. Però podria donar-se el cas que paradoxalment fos escollida una opció rebutjada clarament per l'electorat. Imaginem per exemple que les opcions del referèndum incloguéssin quatre opcions: menys, igual, més autogovern, o un estat independent. La combinació d'alternatives d'aquest tipus pot donar segons el context resultats clarament contraris a les preferències majoritàries de la societat. Una possibilitat per incloure més d'un aspecte en el referèndum és optar per una doble pregunta, sempre i quan la qüestió pugui establir-se en aquests termes. Aquest va ser el cas del referèndum sobre la devolution escocesa del 1997, que incloïa una primera pregunta sobre l'acord o desacord respecte la creació d'un parlament autònom, i una segona sobre si hauria de disposar de poders fiscals. Així, en els casos on existeix un debat polític amb diferents vessants rellevants que es volen sotmetre a la valoració de l'electorat, una bona opció pot ser la inclusió d'una segona pregunta, de tipus complementari (en el cas català podríem pensar en la possibilitat d'expressar la voluntat de romandre o integrar-se a la Unió Europea, per exemple).

Si ens centrem en les independències produïdes a l'est d'Europa dins el context de les transicions cap a la democràcia d'estats socialistes com Iugoslàvia o la URSS, trobarem que en general comparteixen un tret comú com és el de la relativa claredat respecte casos com el Quebec o Puerto Rico. Així per exemple, en el referèndum sobre la independència d'Eslovènia del 1990, la qüestió es plantejava breument, tot i que remarcava la seva condició de República i afegint un doble èmfasi en la idea de sobirania i independència:

La República d'Eslovènia hauria d'esdevenir un estat independent i sobirà?

En els referèndums celebrats a les repúbliques bàltiques el 1991, és rellevant remarcar que es produiren quan ja s'havien realitzat passos previs cap a l'estatalitat, en forma de declaracions parlamentàries de sobirania o d'independència. D'altra banda, en un tret compartit amb altres situacions, formaven part d'estats on les unitats components tenien un estatus jurídic formal de República, i aquest fet es remarca sovint en la pregunta del referèndum. En el cas de les Repúbliques bàltiques trobem a més esments a un passat d'independència com a factor de legitimació del procés, que es planteja com la restitució d'una situació pre-existent i no com una decisió ex-novo. Així doncs, els referèndums de les repúbliques bàltiques es produïen en un context institucional ja gairebé post-sòvietic però intentaven no contravenir obertament el sistema constitucional formalment vigent. D'altra banda, malgrat trobar-se en una situació relativament semblant -un passat com a estats independents, el procés obert de desintegració de la Unió Soviètica, o celebrar les consultes en un marge de temps similar - trobem diferències interessants en cadascuna de les preguntes sotmeses a referèndum. Si prenem el cas d'Estònia, per exemple, la pregunta remetia a 'restaurar' la sobirania i la independència de la república prèvia a la invasió soviètica del 1940:

Voleu la restauració de la sobirania de l'estat i la independència de la República d'Estònia?

En canvi, a Letònia la pregunta del referèndum  no feia referència a la sobirania passada del país, sinó al seu component democràtic:

Recolzeu l'estatalitat (statehood) democràtica i independent de la República de Letònia?

En el cas de Lituània, la pregunta en canvi donava continuitat a la llei que declarava reestablert l'estat lituà anterior a la invasió. Així, la qüestió sotmesa a referèndum plantejava la forma -democràtica, independent i republicana-, en què s'havia d'articular l'estat:

Sou favorable a la idea que l'estat Lituà hauria de ser una república democràtica independent?

Un altre exemple de referèndum posterior a la declaració d'independència en el context soviètic el trobem a Ucraïna. També celebrat el 1991, incloïa en la pregunta la referència a la declaració d'independència realitzada pel seu parlament, amb un format de pregunta breu i clara:

Recolzeu la declaració d'independència ucraïnesa?

En el cas de les repúbliques soviètiques cal fer esment que des de l'estat es va promoure en paral·lel un referèndum per tal de preservar la unitat de la federació. És interessant doncs com a contrapunt, i serveix per entreveure quins eren els reptes i les demandes que estaven esquerdant la Unió Soviètica. La consulta es va celebrar el març del 1991, i es referia explícitament a la refundació de la federació com una unió de repúbliques sobiranies, així com al respecte dels drets i llibertats dels individus de totes les seves nacionalitats:

 Considereu necessària la preservació de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques com una renovada federació de repúbliques sobiranes iguals en la qual els drets i la llibertat dels individus de qualsevol nacionalitat siguin plenament garantits?

Més recentment, trobem el precedent de Montenegro, amb el referèndum celebrat el 2006. Seguint la clàusula inclosa a la constitució de Sèrbia i Montenegro, que contemplava la possibilitat d'una consulta en el termini de tres anys posteriors a la seva entrada en vigor, la pregunta plantejada incloïa una referència a la situació vigent de l'entitat com a República i a la seva constitució com a estat independent, detallant a més què això comportava disposar d'una plena personalitat jurídica i internacional:

Voleu que la República de Montenegro sigui un estat independnet amb una personalitat legal i internacional plena?

Escòcia és un bon exemple pel que fa al procediment d'elaboració de la pregunta. Tot i que el govern escocès en principi era reticent a que la Electoral Commission britànica supervisés el procés electoral, finalment es va acceptar el seu rol en les negociacions amb el govern de Londres. En el seu informe esmenava la pregunta plantejada inicialment, que era la següent:

Esteu d'acord amb què Escòcia hauria de ser un país independent?

L'argument de la comissió per esmenar la pregunta va ser bàsicament el possible biaix cap al sí que podia implicar l'inicial 'esteu d'acord amb què...', però no en canvi la possible indeterminació del terme 'país'. Podria discutir-se si 'country' en anglès és potser menys ambigu, el que recomanaria pel cas català emprar la fòrmula 'estat independent'. Tanmateix, el més interessant és que la posició de la comissió no es fonamentava només en opinions jurídiques o lingüístiques més o menys discutibles, sinó en un estudi d'opinió on es testaven els efectes de diverses alternatives. Finalment, la pregunta proposada era encara més concisa que l'inicialment plantejada :

Escòcia hauria de ser un país independent?

La brevetat de la pregunta és possible en bona part a la mateixa estructura lingüística de l'anglès. En una llengua llatina com el català, una versió com "Catalunya hauria de ser un estat independent?" possiblement no reflectiria prou el caràcter interrogatiu de la qüestió. Una possible recomanació doncs seria afegir un component d'acord, tal i com ja s'ha fet en altres referèndums a Espanya i Catalunya. Podem fixar-nos en dos exemples com el referèndum sobre l'OTAN o sobre l'estatut d'autonomia del 2006. En el primer cas, ens trobem en un tipus de pregunta 'extensa' i a més clarament esbiaixada:

El Gobierno considera conveniente, para los intereses nacionales, que España permanezca en la Alianza Atlántica, y acuerda que dicha permanencia se establezca en los siguientes términos:

• 1.º La participación de España en la Alianza Atlántica no incluirá su incorporación a la estructura militar integrada.
• 2.º Se mantendrá la prohibición de instalar, almacenar o introducir armas nucleares en territorio español.
• 3.º Se procederá a la reducción progresiva de la presencia militar de los Estados Unidos en España.

¿Considera conveniente para España permanecer en la Alianza Atlántica en los términos acordados por el Gobierno de la Nación?

Tanmateix, la pregunta final és clara, almenys en la seva primera part, en preguntar a l'electorat si 'considera convenient' la proposta sotmesa a consulta. En el cas del referèndum sobre l'estatut del 2006, la pregunta també incloïa una referència inicial a l'acord dels votants amb el que en realitat era una llei sotmesa a plebiscit:

Aproveu el projecte d'Estatut d'autonomia de Catalunya?

Quina proposta es podria fer pel cas català? La redacció de la pregunta és una tasca que hauria de dur a terme el Consell de la Transició Nacional o una hipotètica Junta Electoral que tingués un perfil no estrictament jurídic. Però sembla raonable plantejar que la pregunta hauria de reunir tres requisits bàsics: brevetat, claredat i neutralitat.

Per redactar una pregunta que maximitzés aquests requisits, caldria tenir en compte en primer lloc els diversos precedents existents -entre ells els que hem vist aquí. En segon lloc, emprar els termes habituals en què es planteja el debat, de manera que siguin tant comprensibles com sigui possible per l'electorat. En tercer lloc, seria també recomanable seguir algun procediment per testar si la pregunta compleix suficientment amb els requisits bàsics que proposàvem abans. Però com dèiem a l'inici, dins uns marges que semblen raonable la pregunta en el context català hauria de formular-se en uns termes segurament no massa diferents als següents: 

Esteu d'acord amb què Catalunya sigui un estat independent?

Debat sobre la independència a la Universitat de Vic

Fa un parell de setmanes vam participar en el cicle de debats organitzats per la Universitat de Vic la independència de Catalunya. Vam participar en la sessió "El procés cap a l'estat propi", juntament amb en Joan Subirats i moderat pel Xavier Ginesta. Així que si teniu curiositat -i temps lliure- aquí teniu el vídeo

Independència pas a pas

Fa pocs dies es votava al parlament de Catalunya una proposta de resolució que replicava la presentada en el congrés dels diputats anteriorment,  i que va fer que per primer cop el PSC votés -amb l'excepció de Carme Chacón- en un sentit oposat al del PSOE. Va ser justament el PSC qui va presentar la mateixa resolució al parlament català, i es va produir una majoria de fins a 104 diputats en favor de la declaració, ampliant així els 84 vots de l'anomenada 'declaració de sobirania' de finals de gener passat. Algunes interpretacions de la votació la definien com un pas enrera -fent per exemple que la CUP optés per  una 'abstenció incrèdula'- o d'altra banda celebraven l'ampliació de la majoria parlamentària favorable a l'anomenat 'dret a decidir'. Cal dir que estrictament no es pot donar cap pas enrera -ni endavant- perquè encara no podem valorar quines accions se'n seguiran de cap d'aquestes declaracions. I com a tals no tenen efectes jurídics per molt que el Consell d'Estat recomani al govern espanyol, i aquest en faci cas, que cal presentar un recurs al Tribunal Constitucional.

Però més enllà del debat polític sí que existeix un argument teòric fort per atorgar rellevància a la votació d'aquesta setmana, malgrat algunes consideracions necessàries de context i de forma. De context perquè la declaració del 23 de gener ja recollia el punt votat aquesta setmana, que literalment deia:

El Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a iniciar un diàleg amb el Govern de l’Estat, per tal de possibilitar la celebració d’una consulta a la ciutadania catalana per decidir sobre el seu futur.

Per la seva banda, la declaració de sobirania del gener recollia el següent mandat:

Es dialogarà i es negociarà amb l’Estat espanyol, amb les institucions europees i amb el conjunt de la comunitat internacional.

La diferència principal és que la declaració del gener incloïa més coses, especialment la qüestió clau: què fer si l'estat es nega a la negociació i a l'acord. I en aquest punt la declaració de gener és clara quan obre la porta a una actuació unilateral, fonamentada en l'autoreconeixement com a subjecte de decisió:

El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà.

I és amb la votació del congrés, no del parlament, on amb la negativa expressada pel congrés espanyol en rebutjar la resolució s'obre l'escenari per una actuació unilateral des del parlament català. És més, recollint algunes de les contribucions recents de les teories de la secessió, també legitimant-les. Perquè? Perquè un dels criteris per legitimar una secessió unilateral (i noteu aquí que no ha d'incloure necessàriament la celebració d'una consulta) passa per l'anomenada fallida de reconeixement per part de l'estat, que pot incloure des de l'incompliment d'acords d'autogovern a la negativa a introduir mecanismes d'aquest tipus. Mecanismes que poden incloure una clàusula de secessió establint els termes perquè es pogués expressar democràticament aquesta demanda per part de la ciutadania d'una part del seu territori. Altrament, com hem explicat en diverses ocasions (darrerament aquí), negar-se a articular aquests mecanismes pot acabar generant un argument per legitimar la secessió unilateral, en tant es demostrin els intents reiterats de trobar una acomodació -que inclogui aquest mecanisme de consulta- dins l'estat existent i el seu marc constitucional.

Per tant, en termes formals el procés lògic hagués estat primer votar aquesta segona resolució, instant el govern de la Generalitat a apel·lar al govern espanyol una negociació per la celebració d'un referèndum. Perquè la qüestió és, de fet, quin és el següent pas un cop el govern de l'estat o en aquest cas el seu parlament es nega a aquesta demanda. És aleshores quan la declaració de sobirania expressa la voluntat del parlament català per prendre una via de caire unilateral en el cas en què l'estat es negui a una negociació per poder celebrar una consulta dins el marc constitucional espanyol.

És a partir d'aquí on el PSC tindria una cruïlla important en termes polítics -cruïlla que no tenen CiU, ERC, ICV, o en principi la CUP. És a dir, davant la negativa de l'estat a negociar, quin posicionament seria lògic mantenir en un escenari unilateral? Doncs ho il·lustrava una mica Albert Rivera en el debat posterior a la votació quan, sempre a cop de tuitular (i ja em perdonareu l'expressió si no us fa gràcia) deia que mentre uns volen la independència al 'comptat' en un model segons ell 'catalanokosovar', uns altres la volien a terminis. No devia  parar-se a pensar que això podria donar peu, fent servir el mateix estil dialèctic, a parlar d'un possible model hispanoserbi de gestió de la plurinacionalitat (afortunadament, pel que vaig sentir cap de ses senyories va tenir el mal gust d'entrar en aquest tipus de debat amb ell). Però si no ben bé terminis, sí podem identificar certes fases que des del punt de vista de la teoria política respondrien afirmativament a la pregunta que ens fèiem fa un temps sobre si estàvem als inicis d'un procés secessionista.D'aquí la importància que té la votació d'aquesta setmana, malgrat que seguint una seqüència lògica d'acord amb la interpretació teòrica que fem aquí, s'hagués hagut de produir en un ordre invers. Però de procés n'hi ha i n'hi haurà.

5 + 3 vies

N'hem parlat sovint de com les teories de la secessió s'apliquen al cas català i de fins a quin punt el procés secessionista que s'hi està vivint actualment s'ajusta a alguns dels supòsits que s'han anat discutint els darrers anys. L'informe "Sobre els procediments legals a través dels quals els ciutadans i ciutadanes de Catalunya poden ser consultats sobre llur futur polític col·lectiu", publicat per l'Institut d'Estudis Autonòmics, ens ofereix un clar exemple. Primer fixem-nos en perquè és important exhaurir totes les vies de negociació amb l'estat

 La constatació que el refús de la proposta respon a motius polítics i no jurídics és una dada cabdal a l’hora de justificar, internament i davant de la comunitat internacional, el tancament de les vies legals internes de consulta i l’obertura de vies alternatives –consultes “no oficials”, eleccions plebiscitàries...- la implementació dels resultats de les quals podria donar lloc, entre d’altres, a declaracions unilaterals del Parlament.

És a dir, cal explorar les vies legals i posar la càrrega de la prova també en l'estat. Si es produeix una fallida en la resposta dels poders centrals, s'obre la porta a diversos escenaris que poden acabar legitimant actuacions unilaterals:

Doncs bé, del que s’ha dit en el cos d’aquest informe es desprèn, com hem reiterat, que en l’ordenament constitucional vigent existeixen com a mínim cinc procediments per realitzar legalment aquesta consulta (o per a crear ex novo un d’aquests procediments) i, en conseqüència, una hipotètica negativa de l’Estat a convocar-la, a autoritzar-la o a permetre la seva realització situaria la qüestió en l’àmbit –instar l’Estat que l’autoritzi o la convoqui– purament polític i obriria a la Generalitat la possibilitat d’emprar legítimament vies alternatives de convocatòria de consultes (com ara consultes “no oficials”, eleccions “plebiscitàries”, etc...), que, si escau, podrien ser implementades, entre d’altres, a través de declaracions unilaterals del Parlament.

Així, al costat de les cinc vies constitucionals que discuteix l'informe, trobem com a mínim, tres possibles escenaris a partir del rebuig a negociar: una consulta no oficial, unes eleccions plebiscitàries -que es produirien a més dins l'ordenament estatal vigent-, i una darrera, que no s'esmenta explícitament però que queda força clara: una declaració unilateral.

Troballes poc sorprenents sobre el 25N

El resultat de les eleccions del 25N han generat força anàlisi com era d'esperar, utilitzant a més metodologies com la inferència ecològica (el més recent de Carles Boix) o l'ús de mapes (com a la sèrie sobre les eleccions del Pati Descobert o més recentment en Marc Belzunces). Aquestes tècniques han permès dibuixar i trobar factors que expliquin trasvasament o distribució territorial del vot, aspectes clau en unes eleccions on els partits participaven amb uns programes relativament clars respecte la qüestió del referèndum en suport a la independència. Sembla que en part hi ha pogut haver un trasvasament de vots intra-blocs més que no pas inter-blocs (breument ho vam comentar l'endemà de les eleccions), amb l'afegit que l'augment de la participació ha estat més equilibrat del que podia fer pensar una mobilització de l'electorat més reticent a la consulta i a la independència en sí.

Pel que fa a la distribució del vot, observant els diversos mapes publicats es pot observar un cert patró, lligat a la major presència de partits reticents o contraris a la independència en àrees metropolitanes. Com sabem, en realitat estem parlant no ja d'identificació nacional sinó de varibles sociodemogràfiques com els orígens de la població. Al capdavall, darrera qualsevol dimensió sociopolítica ens acabarem trobant els ciutadans, els electors. I quin és el factor que ens explica en aquest sentit els resultats electorals? Doncs anant als aspectes bàsics, ens trobem una clara correlació on el nivell de vot als partits més propers a la independència és inversament proporcional al percentatge de població nascuda en altres comunitats autònomes. Simplificant una mica, sembla que el suport als partits independentistes baixa aproximadament un punt i mig per cada punt que augmenta la població nascuda en altres comunitats autònomes. Ara bé, també hi trobem força variació, amb outliers interessants per sobre i per sota de la línia de regressió que hem dibuixat (no farem safareig per no ferir susceptibilitats locals...).

Perquè és rellevant aquest factor sociodemogràfic, quan sabem que en realitat el suport a la independència s'explica no només per factors identitaris sinó també per altres més de benestar o instrumentals? Doncs perquè mirant-ho des de la perspectiva contrària, també sabem que en l'oposició genèrica a la independència el factor identitari juga també un paper rellevant. A més, la composició sociodemogràfica de qualsevol societat és dinàmica i això té efectes estructurals que es van produint lentament. En aquest cas, tenim d'una banda que la meitat de la població nascuda a Catalunya té com a mínim un dels dos pares nascuts fora de Catalunya, de manera que la mera hipòtesi de la reproducció etnocultural no acaba de funcionar per explicar l'increment del suport a la independència produït els darrers anys, ni tampoc les preferències electorals. D'una altra, perquè malgrat no poguem veure canvis intragrup amb aquestes dades (és a dir, si han modificat el seu comportament electoral, tot i que podríem fer algunes inferències a partir de dades d'enquesta), el que sí que podem establir és una correlació clara -la que mostra el gràfic- entre percentatge de població nascuda a altres CCAA i el suport electoral dels diferents partits, en un grup on podríem partir de la hipòtesi que es mourà de manera rellevant al voltant de determinades opcions polítiques. Tanmateix, si ampliem el focus de la gràfica fixant-nos només en els municipis de més de 10.000 habitants ens trobarem amb ben poques sorpreses però també podem veure que interessants variacions en el suport electoral, tenint en compte que el que comentem a la nota (*) de sota i a què el vot l'hem calculat sobre el total del cens electoral i no sobre el total de vot.

El que sabem -entre els diversos aspectes que ens poden cridar l'atenció si mirem els gràfics- és que el grup de població nascuda fora de Catalunya provinent d'altres CCAA va declinant en termes relatius per la pròpia evolució vegetatitva. Així, ha passat de representar al voltant del 28% de la població fa aproximadament anys, fins al 23% de l'actualitat, una davallada vinculada possiblement a l'envelliment de les generacions arribades a Catalunya en les onades migratòries dels anys 50, 60 i 70. Són petits -relativament- percentatges però que complementàriament si més no ens ajuden a entendre algunes de les coses que estan passant a Catalunya els darrers anys.

 * Nota 'tècnica': En un eix estem comparant el cens electoral, això és població amb dret a vot (majors de 18 anys amb nacionalitat espanyola), però en l'altre utilitzem la població resident del padró municipal, que inclou població sense nacionalitat espanyola i menors de 18 anys. Les dades disponibles permeten destriar el primer grup, però en canvi no el segon. Això pot introduir una distorsió relativa al fet què la població nascuda a altres CCAA és majoritàriament adulta i fins i tot d'edats avançades, mentre que tindríem un perentatge de població nascuda a Catalunya que no estaria al cens electoral. És a dir, probablement el percentatge de població nascuda a altres comunitats autònomes representaria encara una proporció més alta si ho calculéssim en relació al cens electoral. En tot cas, no podem estar segurs amb aquestes dades de quina és per exemple l'estructura d'edats de la població per a cada municipi i la distribució entre els dos subgrups que analitzem aquí (és a dir, no sabem si hi ha variacions significatives en l'estructura d'edats dels dos subgrups que siguin rellevants, p.e. població immigrant relativament baixa sobre el padró però en proporció més alta en el cens electoral, etc). Per tenir en compte mínimament aquest aspecte vam provar a fer la gràfica entre cens i població per veure si hi havia alguna desviació que semblés -almenys visualment- problemàtica, i com es pot observar no hi ha cap cas que ens doni senyal d'alerta.

Preguntes i impressions sobre Mali

L'entrada de @laiabalcells sobre Mali a Politikon és tant bona que fins i tot m'ha fet pensar. Acollir-se a l'esmena twitter -tipus 'el meu tuit no s'ha entès perquè ja se sap que 140 caracters no donen més de sí'- no era una opció elegant per escapolir-se. Aquí va doncs el que em feia pensar -en formes de preguntes o una mena d'impressió sobre temes dels quals a més no en sé gens (déu n'hi do el disclaimer que he fet...). En fi:

El cost de sortir precipitadament d'un país com Mali potser és menor que en altres casos més rellevants -en termes geopolítics, de control de recursos naturals, etc, tipus Afganistan o Iraq? Si això és fins a cert punt així, o és un aspecte rellevant pel cas de França, el fet de deixar una situació no resolta sense una implicació necessària a llarg termini pot fer més fàcil abandonar un escenari empantanegat que al capdavall té una trascendència internacional relativament limitada. I com a mínim s'haurà interferit en la dinàmica que s'estava donant (de control creixent dels grups islamistes), defensar els interessos a la zona, reforçar la grandeur a nivell intern, engrandir la figura presidencial d'Hollande, etc. No per resoldre res ni molt menys per altruïsme.

Això m'ha fet pensar en -des del desconeixement- el comportament de les ex-metròpoli i potències contemporànies a la zona com els EUA o Xina. Fa (em fa) la impressió si fins a no sé quin punt -ni si és rellevant o no- sembla que en àmplies zones de l'Àfrica acabi sent 'funcional' per aquests interessos econòmics l'existència d'una mena de caos on els failed states siguin un context on continuar operant sense massa escrúpols ni escrutini públic.

El debat a Westminster sobre el referèndum escocès

Ahir es va celebrar al parlament britànic el debat Escòcia, en particular sobre el fet que Westminster cedeixi la competència -per emprar els nostres termes- al parlament de Holyrood per organitzar la consulta, a través de la Secció 30 de la Scotland Act. Mirant el debat es pot comprovar com no va ser un dels dies més controvertits de la House of Commons, amb poca assistència i alguns MP's fins i tot en un estat proper a la becaina parlamentària. Però tanmateix mirar una estona els debats parlamentaris britànics fa una certa enveja.


Enveja per les formes; són diàlegs i no intervencions sense interrupcions per part dels altres parlamentaris, bon nivell d'oratòria en general, poc paper llegit, etc. Això no significa com tenim certa afició  a fer, a idealitzar el sistema polític britànic. Fa unes setmanes llegia per internet que el Regne Unit havia tingut conflictes bèlics amb tots els països del món excepte onze (ho dic de memòria). I no cal recordar el conflicte d'Irlanda (tanmateix abordat amb resolució des de John Major i després culminat per Tony Blair), o ara mateix la qüestió escocesa. Però com dèiem ahir en un tuit, no deixa de ser 'curiós' com el govern britànic ha acceptat celebrar la consulta, alhora que les enquestes -en part per aquesta actitud positiva, més rellevant en venir d'un govern tory- indiquen uns resultats inversos als de les enquestes a Catalunya: fregant el 50% de vots negatius i un suport a la independència que se sitúa al voltant del 30%.

De la qüestió escocesa anem parlant de tant en tant, però avui, després de veure el debat d'ahir, em venia al cap el dinamisme dels debats parlamentaris britànics. En parlàvem ja fa uns quants anys quan David Cameron va entrar en escena com a líder dels conservadors. No us perdeu l'oportunitat de recuperar alguns dels debats amb Tony Blair. Us prendreu més seriosament moltes coses de la política en general i de la britànica en particular, des de la Third Way a la Big Society, als seus White Papers o als debats actuals al voltant del laborisme, sigui versió Miliband, Blue Labour...and so on.

26N: Ens hem comptat i debatut

O Primeres impressions i hipòtesis...

La participació a les eleccions generals del 2011 a Catalunya va ser del 66,8%. Ahir la participació va ser tres punts superior, del 69,5%, trencant del tot amb la clàssica forma de 'M' que caracteritzava les eleccions autonòmiques com de segon ordre. No s'havia donat mai el cas que les eleccions catalanes tinguéssin una participació superior a les generals. Quan l'electorat percep que a unes eleccions es poden decidir coses rellevants la participació augmenta. En relació a les eleccions del 2010 tenim doncs mig milió més de vots.CiU ha perdut 90mil vots en relació a les anterior generals, el PSC uns 50mil. ERC puja 270mil, el PP 90mil, ICV100mil, i C's 170mil. Les CUP entren amb 126mil vots, però si observem les dades globals distingint per blocs, veurem com augmenta el suport electoral per la convocatòria del referèndum emportant-se dos terços dels nous vots (si permeteu la simplificació) mentre que els partits favorables a la independència haurien recollitel 40% d'aquest increment (si permeteu la segona simplificació).

	2010	2012	Dif (2012-2010)
Bloc referèndum	1795582	2140317	344735
Total	3038645	3572319	533674
Bloc Independentista	1564758	1781460	216702

Nacional és social

Podem assumir que l'increment del vot en els partits contraris a la celebració del referèndum (PP+C's) pugui obeir a la mobilització de l'anomenat abstencionisme diferencial, que participava de les generals però no a les autonòmiques, i d'altra banda una pèrdua de vot de certa part de l'electorat del PSC. Caldrà comprovar hipòtesis mirant les dades per districtes, meses o municipis, però aquesta explicació sembla plausible, tot que i en el cas del PSC ho fa més complex perquè possiblement és una fuita de votants que té múltiples explicacions rellevants, des de la pèrdua del seu electorat tradicional (que va envellint) al possible trasvasament no només cap a PP i C's sinó també cap a ICV. Però el més rellevant és el trasvasament de vots sembla més rellevant a nivell intern dels blocs favorables i contraris al referèndum, és a dir, els canvis han estat majors dins dels blocs que no pas entre aquests blocs. Sembla una hipòtesi raonable que molts electors han fet un vot en clau referèndum però s'ha reflectit un desgast al partit en el govern en un període de cris i de restriccions pressupostàries fortes, el que hauria comportat un major canvi intra blocs que no pas inter blocs. Tampoc no cal descartar però que per molts electors, el fet de recolzar altres opcions pro-referèndum com ERC obeeixi al fet que és un partit que justament combina totes dues dimensions, social i nacional: es pot percebre com un partit que en termes de delivery garanteix una acció en favor de la celebració de la consulta -on segons les enquestes (perdó) una part de l'electorat no confiava en el compromís expressat pel president Mas- i d'altra banda té un posicionament d'esquerres que podria generar una atractiva combinació.

*Afegit: Tot i que caldria veure amb més detall per confirmar si aquesta hipòtesi pot explicar en part (insisteixo, en part) cap a on s'ha produït la pèrdua de vot de CiU, dir que en aquestes quatre comarques perd 100mil vots (són les més poblades i cal tenir-ho en compte), totes elles reflecteixen un increment d'ERC per sobre de les pèrdues de CiU excepte el Baix Llobregat. D'altra banda, una part del vot a CiU del 2010 més moderat podria haver deixat de votar al partit en aquestes eleccions, però també aquí caldria especular cap a on pot haver-ho fet.

Les enquestes

Les prediccions electorals han fracassat estrepitosament. Ningú, ni totòlegs ni especialistes (aquests segons normalment amb més modèstia) no ha vist venir aquests resultats. Fins i tot va haver-hi un debat sense massa sentit entre 'partidaris' i 'detractors' del CEO i el CIS, arrel de l'enquesta preelectoral publicada pocs dies abans de les eleccions. Cal dir que el problema ha estat en bona mesura amb els models d'estimació de vots, i amb la posterior projecció en escons. Això sempre afegeix un element d'incertesa ja que per tres de les quatre circumscripcions tenim relativament poques entrevistes i el marge d'error és gran. Com deia Einstein (crec recordar) 'no tot el que és important es pot comptar ni tot el que es pot comptar és important'. Doncs això, una mica d'autocrítica o com a mínim recordar que cal interpretar amb prudència les enquestes i anar refinant el seu anàlisi.

El futur

El futur immediat té diverses incerteses; ara cal formar govern, configurar noves majories, tempos estratègies, continuaran les dificultats pressupostàries, etc. Però el projecte de referèndum ha rebut un ampli suport per part de l'electorat, en unes eleccions on la participació ha estat molt alta fregant el 70%, els vots en favor del referèndum representen una àmlpia majoria arribant al 60%, i els partits que tenien una actitud favorable a la independència freguen el 50% dels vots. Ja veurem com evoluciona el procés polític, veurem com l'agenda política es readapta al nou escenari, però s'han fet eleccions, ens hem comptat, i dir més coses seria potser entrar en valoracions polítiques que trencarien amb la dimensió de l'observador (i no del participant) que intentem mantenir en el bloc.

Reflexió

Demà -o avui- dissabte és el dia de reflexió. Per motius diversos no hem pogut seguir i sobretot escriure del procés electoral (en part perquè estem escrivint altres coses i en tot cas aquest bloc té millors lectors que entrades).

Dilluns tot just serà un pas més del procés iniciat a Catalunya, un procés del quan en decidirem l'abast aquest diumenge. L'endemà de les eleccions, les interpretacions seran força previsibles segons els resultats. Si CiU, i en especial el president Mas, no obtenen un increment significatiu de diputats, la lectura que se'n farà a l'exterior posarà un gran interrogant, si més no inicialment. Un interrogant que, tanmateix, en funció d'aquesta majoria i de la representació que puguin tenir la resta de forces polítiques que recolzen bé la independència o bé el referèndum, es podrà reconduir de maneres diverses.  Rellevant pot ser el paper d'ERC, amb un candidat com Oriol Junqueras que té com a repte veure si serà capaç d'obtenir un increment de vots que la situï com a segona força política del parlament. També ICV, on el debat intern de moment aparcat al voltant del posicionament en el referèndum serà part probablement de l'agenda interna de la coalició durant els propers mesos. Un altre dels interrogants de diumenge serà si les CUP aconsegueixen representació, i si Solidaritat en manté la presència. PSC, PP i C's s'enfronten als seus propis reptes, amb un discurs més nítid els dos darrers i amb un procés qui sap si de refundació en el cas dels primers.

En definitiva, un parlament que en qualsevol cas reflectirà una pluralitat de veus. Quina legitimitat tinguin els diferents projectes, quin mandat envïin els electors, i a quins reptes s'enfronti la societat catalana els propers anys. Reflexionem, doncs.

I si la secessió fos un joc de suma positiva Espanya-Catalunya

De fa un cert temps tinc una idea anotada com a 'entrada pendent' que degut a una temporada de feina ingovernable que estem vivint no tinc temps d'escriure com caldria (amb el nivell bàsicament de notes i especulació descontrolada que fem servir en aquest bloc). Darrerament però, ho he esmentat en alguna conversa, fins i tot de twitter si no recordo malament, i avui llegint aquesta diguem que com a mínim provocadora entrada a JotDown m'ha tornat a venir al cap. Bàsicament és que més enllà dels arguments electoralistes de gust divers, apel·lant a raons objectives, emocionals o directament amenaçadores (al capdavall segons el criteri de cadascú) que veiem al voltant de la idea d'independència, plantejaments com el de les elits extractives o la impossibilitat de reformes estructurals amb sentit (com s'esgoten a demanar acadèmics de diverses escoles, siguin o no favorables a la mateixa idea d'independència -des del col·lectiu Wilson, a Politikon, des del NeG fins a l'article dels quinze economistes publicats a La Vanguardia diumenge passat) fa temps que em fan pensar en un escenari que no es té en compte alhora de plantejar la possibilitat que Catalunya esdevingui un estat independent (tot l'independent que un estat avui dia és, esclar). La pregunta és la que encapçala aquest article: I si la secessió de Catalunya fos un joc de suma positiva? És a dir, i si fos beneficiosa tant per Catalunya per Espanya?

	Catalunya
Espanya		-	+
	+	Situació actual no-reformes estructurals + dèficit fiscal/sistema extractiu	Independència             pactada (pre o post-procés) obliga reformes estructurals a Espanya + possible recuperació econòmica + possible recuperació econòmica Catalunya
	-	Perllongació situació actual no-reformes estructurals + dèficit fiscal/sistema extractiu + declivi econòmic regions dinàmiques	Independència no pactada no-reformes a Espanya + no repartiment deute + aïllament + reintegració internacional mig termini Catalunya + residualització Espanya

Aquesta serà probablement una de les entrades menys desenvolupades d'aquest bloc, però si analitzem la situació no com a participants sinó com a observadors, aquest escenari que a molts els resultarà senzillament inacceptable, o a d'altres no menys senzillament irrellevant, crec que té algun punt interessant per abordar la qüestió, si no amb menys dramatisme, sí amb una mica més de voluntat de reflexió. Cal dir com a disclaimer que aquest requadre són simplement notes inicials, de cap manera un final o conclusió, l'esquema d'una pregunta que em sembla interessant de plantejar-se.

Comments welcome, i aviam si podem desenvolupar l'argument més endavant, quan hi hagi una mica més de temps.