Sobre la manifestació 1-D

Comentaris diversos. Per desacreditar la manifestació s'està qüestionant qui anirà, si el sobiranisme s'ha apropiat 'indegudament' d'una qüestió, diluint les possibles interpretacions en dos sentits. Si és un èxit, per poder dir que la majoria dels qui anaven tenien altres motius més 'micro' o havien anat directament enganyats, però si no hi ha una gran participació, per trobar la prova que ningú no està per drets a decidir. Un altre argument és el de posar en qüestió els partits que hi donen suport. Se'ls acusa de 'politizar' la qüestió. Estem substituint el terme 'fer partidisme' amb 'polititzar', un error en què es cau intencionadament quan des d'una opció política es vol deslegitimar qualsevol esdeveniment o posició que va en contra dels seus interessos. Això sí que és 'fer partidisme' en el pitjor dels seus sentits. Jo espero que els partits polititzin, que la gent polititzem, per què les manifestacions són això, política. El que puc criticar -i exigir, per altra banda- és que els partits siguin coherents. Demano coherència quan un dia es defensa el dret a decidir i a l'endemà sembla obrir-se la porta a donar suport a un govern a Madrid (no he sentit les declaracions en directe, cosa que sempre cal fer), demano coherència quan ens manifestem per la desídia d'un govern del qual es forma part, demano coherència i per tant no criticar els partits que s'afegeixen a una manifestació. La manifestació ha de servir per empènyer els partits en aquestes direccions, i, per tant, benvinguda la politització.

Cosir Espanya

Hi ha hagut unes declaracions de la ministra Álzarez que han passat força desapercebudes per la importància que tenen. En Salvador Cardús hi va fer referència en un article a l'Avui del 25 de novembre:

"QUAN EL TGV VA ARRIBAR A LLEIDA, d'aquella manera que hi va arribar, vaig escriure que el decalatge entre aquella data i la d'arribada a Barcelona tenia significació i conseqüència política. Durant una bona colla d'anys, posaven Lleida més a prop de Madrid que de Barcelona, i Madrid feia de Lleida la seva estació d'esquí. Lleida, ferroviàriament parlant, ha estat posada tota una colla d'anys d'esquena al país. Això no és casual. I ara l'Álvarez ens ho confirma. El TGV -ha dit- és un fil d'acer que serveix per cosir Espanya, i la cusen com més els convé. A uns, amb un bon repunt. Als altres, simplement, ens sargeixen els forats, quan no ens en fan de nous! Si és cert, com diu la ministra de Foment -i ho és-, que el TGV és un fil d'acer per lligar Espanya, és evident que abans d'arribar a Barcelona se'ls ha acabat la puntada. No els som una prioritat. No compten amb nosaltres."

Cosir Espanya, versió col·loquial de la ministra per referir-se a la clàssica 'vertebració' d'Espanya , objectiu final i exitós que farà que a Catalunya ens posem contents de tenir l'AVE connectant Barcelona amb Madrid quan la prioritat, tal i com és ben sabut, passa per l'anomenat arc del mediterrani. La postura del govern socialista és ben explícita però, tal i com declarava la Magdalena Álvarez, el govern té “un pensamiento nacional porque para nosotros el AVE es coser con cables de acero todo el país, unirlo, conectarlo y sentirnos más españoles”. Més clar, impossible. La concepció nacional d'Espanya de PSOE i el PP és similar, un fet del qual no se'n fa prou reflexió des de Catalunya. El PP té formes més agressives, i aposta per un model unitari d'estat que en realitat és compartit pel PSOE. Hi ha matissos sobretot a nivell de discurs, però és el mateix tipus de model; un estari unitari regionalitzat -i per tant, simètric, amb decisió centralitzada i despesa descentralitzada en l'àmbit social.

Batalla d'idees

Últimament s'ha posat molt de moda el framing de Lakoff, fins al punt que és un dels savis que ha triat el PSOE per col·laborar en el seu programa electoral (potser la seva col·laboració consisteix en deixar esmentar els seus noms dient que col·laboraran en el programa electoral...). Recordo que en Subirats va esmentar un dia en una de les seves classes un llibre més antic on es poden trobar els fonaments del que ara s'ha popularitzat, Metaphors we live by, i al web del Rockridge Institute es pot trobar una secció amb tot d'articles que es poden consultar sobre aquesta temàtica. La idea és similar a la del conventional wisdom de Galbraith. Si pensem en el debat actual del catalanisme en aquests termes, podríem dir que l'etapa del president Pujol va suposar la vigència d'uns certs paràmetres per descriure la realitat catalana, mentres que els socialistes van anar elaborant tots aquells anys uns referents alternatius. Amb la retirada de Jordi Pujol, i l'haver passat la línia vermella que va suposar el pacte amb el PP en relació especialment al trasvassament de l'Ebre (al meu parer el veritable punt d'inflexió), ens trobem en un nou escenari, una nova batalla d'idees, del framing que tant agrada als socialistes. El que resulta curiós de la situació, es que aquí el paper dels conservadors americans el juga el socialisme. D'una banda invertint un gran nombre de recursos (institucionals, de mitjans de comunicació) elaborant un missatge per excloure de la narrativa les posicions d'un discurs nacionalista esgotat en bona mesura. És a dir, mentre els socialistes es troben en la situació dels conservadors americans, és el catalanisme el que es troba en la situació dels demòcrates i ha de lluitar amb menors recursos a la elaboració d'un imaginari que descrigui la realitat en uns termes que li permetin jugar el paper central del discurs i el projecte polític per Catalunya.

PSOE i PP a internet

El PSOE i el PP han redefinit els seus webs i el seu ús com a eines de participació i mobilització política. A banda dels vídeos que va fent el PSOE a ipsoetv, fa pocs dies ha llençat la Red de Voluntari@s Ciberprogresist@s, amb l'objectiu de promoure la relació entre simpatitzants (fer xarxa) i sobretot la difusió de l'ideari del partit als diferents mitjans de comunicació, virtuals o no. Està prevista la publicació al web d'una Guía del Voluntari@ Ciberprogresist@, amb argumentaris, formularis, etc, per que els simpatitzants facin activisme aprofitant la xarxa.

El PP no s'ha quedat enrera i també impulsa l'aprofitament de la xarxa. El canvi, perquè venia de molt enrera, és molt acusat en el cas de la pàgina del PP-Catalunya, des d'on s'impulsa la iniciativa Voluntarios Populares. Es divideix en diversos apartats, alguns més clàssics com el donar-se d'alta per rebre material via sms i mail, o el Laboratorio de ideas, que és un fòrum. Però també aprofiten per incorporar eines de xarxa com flickr o facebook. També és curiós l'apartat activisme, on s'ofereix material per fer enganxines. S'afegeixen així als canals de Youtube que ja existien PP-Catalunya i PP.

La conferència d'Artur Mas: Refundar el catalanisme (III)

Ràpid...

Primera proposició: el catalanisme com a projecte històric ha tingut èxit. Estic d'acord amb els punts que ell esmenta; pervivència de la nació, recuperació institucions, i progrés econòmic i social. Tots tres tenen matisos, la pervivència ha estat i és sovint molt precària, la institucionalització ha estat limitada, i el mateix es pot dir del progrés econòmic i social, que tanmateix és potser el més clar. Està fora de dubte el fet que aquest projecte polític està esgotat, i no de l'any passat ni de l'altre. I l'esgotament d'aquest projecte està vinculat al meu parer a un objectiu d'aquest catalanisme polític que Mas descuida en aquest llistat; la regeneració d'Espanya i la construcció d'un estat on Catalunya tingués veu i es poguessin desenvolupar els objectius anteriors. Aquesta aposta és el major fracàs del catalanisme polític, i condiciona les altres tres. I en dic fracàs per què Mas ho esmenta com un horitzó que el catalanisme ha contribuït a construir, però que crec que té menys contribució catalana com a projecte del que ens volem fer creure. Catalunya ha reflexionat molt i molt al respecte de l'Espanya gran o la idea d'imperi (veure llibre d'Ucelay-Da Cal), però Espanya s'ha democratitzat sola. El procés de modernització i democratització espanyol s'ha fet en clau espanyola -castellana si es vol- i és fàcil de comprovar veient com són les seves pròpies febleses i crisis. De fet, els reptes que suposen històricament les reivindicacions catalanes no han fet avançar democràticament Espanya, gairebé m'atreveixo a dir que al contrari; després de Pi i Margall i la Ia República ve la restauració dels 'pucherazos', després de Prat de la Riba i la Mancomunitat vé la dictadura de Primo de Rivera, després de la Generalitat republicana vé la revolta franquista, després de la restauració democràtica vé el 23-F i la LOAPA, i caldrà veure si després de la tensió de l'estatut actual vindrà un procés de recentralització. Per concloure torno a l'inici i a les paraules del propi Mas; sense catalanisme polític, avui "Catalunya seria més una regió d'Espanya que una nació d'Europa". Diagnosi doncs, vàlida, amb matisos, però és un bon punt de partida. Cal continuar veient en el discurs de'n Mas si d'una anàlisi correcte, sòlida, s'extreuen conclusions coherents i lògiques.

Segona proposició: I ara què? Primer, sembla que buscar paraules noves, com deia Confuci, mirar d'explicar-nos la nostra situació. Fer en definitiva una narració on ens hi puguem veure reflectits i projectats. L'objectiu fonamental de qualsevol projecte nacional.

Tercera proposició: La modernitat sembla trencar amb el territori, d'aquí la recerca d'una nova definició de catalans. Buscar una definició de català és un reflex directe de la feblesa institucional de Catalunya. Els estats defineixen la seva nacionalitat a través d'un instrument jurídico-polític de contrastat ús i eficàcia històrica; la ciutadania. Els estats també reflexionen sobre qüestions identitàries, també tenen reptes, però són els instruments que històricament millor han acomplert amb els objectius dels projectes nacionals. Catalunya ha estat històricament i ho continua sent, una societat oberta, i tot i que la definició de Mas possiblement no tindrà l'impacte en l'imaginari col·lectiu que va tenir la del president Pujol, està en la mateixa línia. La seva utilitat no és material, és l'eslògan de Catalunya. És una definició política, que modernitza la definició pujoliana; desterritorialitza la nació, i la individualitza, ser català és una decisió personal, que no vé necessàriament de viure-hi físicament.

Quarta proposició: les bases de la refundació del catalanisme. Idoneïtat del concepte refundació, potser sóna massa pretenciós el terme. Percepció i crítica; del text, el més criticable és potser la indefinició del que per en Mas seria la situació ideal de Catalunya en termes concrets. La meva impressió és que els elements que planteja els fa segons la seva percepció d'allò que el conjunt de la societat pot acceptar, però no acabem de saber quin és el seu model (sí que ens diu força dels aspectes procedimentals, i això és molt important). El punt feble d'aquesta crítica no és la manca de concreció o l'establiment d'unes fronteres àmplies, difuses i permeables, sinó posar poca confiança en la capacitat de convenciment d'ell mateix com a líder. Aquesta crítica de fet em porta a pensar que les crítiques de messianisme, d'apropiació del catalanisme, etc., que se li fan són injustes. De fet, la meva impressió és la contrària; Mas no ens indica on ens portarà ell com a líder polític, ni a on creu que ens convindria anar. Em sembla més aviat que interpreta la realitat del país i a partir d'aquí dibuixa un escenari possibilista segons la seva diagnosi. No em queda clar si els seus plantejaments suposen un escenari desitjable de màxims o de mínims, ni tan sols un escenari desitjable. Des d'aquesta diagnosi el seu discurs és coherent, de la mateixa manera que ho és l'intent de defugir paraules que han perdut la batalla de les etiquetes. Defugir nacionalisme, independència o autodeterminació pot ser una manera d'apropar-se a persones que se n'allunyarien només de sentir aquests termes. Els quatre elements del catalanisme me'ls miro amb desordre, de menys a més controvertit.

El primer, de la modernització a ser capdavanter. D'anar al darrera de la innovació i el progrés a liderar-lo. Crec que és un discurs que de fa anys en Mas porta ben trabat, que potser de vegades s'ha explicat o s'ha transformat en un producte electoral no del tot encertat (com els xecs).

El segon element, a la regeneració d'Espanya s'afegeix ara la projecció de Catalunya al món, la Catalunya global. Pot ser controvertit, però és clar; el projecte de'n Mas no es fa fora d'Espanya, però vol accedir al món per ella mateixa. Plantejat així ens remet al gran fracàs del catalanisme a què em referia anteriorment; la regeneració d'Espanya no ha de ser cap prioritat per Catalunya i és pretenciós per què ve de fet d'un sentiment de superioritat. I si algun cop hem tingut aquesta superioritat fa ja molt temps que l'hem perduda. Qui no coneix la història està condemnat a repetir-la. Els catalans sembla que som una bona excepció. Tanmateix, en el desenvolupament d'aquest punt es remarca que la prioritat de regenerar Espanya era la del catalanisme històric; el nou catalanisme ha de situar 'Catalunya al món'.

En el tercer element, més enllà de la 'pervivència de la nació', Mas parla de substituir-la per la 'nació plena'. Una nació plena, en termes polítics clàssics (Hegel, per exemple) és aquella que pren la forma d'estat. Nació plena remet a l'himne de Catalunya (tot i que plena, però no rica...) però no és un concepte que al meu parer pugui generar implicacions polítiques sinó que és molt ambigu en la seva interpretació. Em remet al la postura que diu preferir una nació sense estat a un estat sense nació, i que he comentat en una altra entrada. La seva elaboració està condicionada per la diagnosi que esmentava anteriorment, i en aquest sentit és coherent. Mas es centra aquí en el nation-building. El procés que es dibuixa és concatenat. No es pot aspirar a un escenari d'increment de l'autogovern sense consensos amplis (sigui on sigui que es posa el llindar, sempre serà discutible), i per cada pas d'avenç que es pugui plantejar, s'haurà de venir d'un moment anterior consolidat. Aquests elements semblen ser poc ambiciosos, però tampoc cal confondre realisme amb manca d'ambició, i l'equilibri no és fàcil. Així doncs, posició gradualista enfront la rupturista, un debat de fet 'clàssic' dels moviments nacionalistes i que per exemple el SNP ha viscut durant diverses etapes. Aquí la pregunta que sorgeix és sempre la mateixa; nation-building sense state-building? Aquest state-building el podríem interpretar com el que aborda el quart punt.

El quart punt, autonomia i autogovern passen ara a decidir per nosaltres mateixos sobre allò que ens és propi. Interpreto la idea en el sentit que indicava en la primera o segona entrada d'aquesta sèrie, i en aquest sentit és una bona estratègia. Ara bé, una definició que incorpora implícita una pregunta suposa una certa feblesa; què és allò què ens és propi? La distinció entre objectius i mitjans obre tot un ventalls de reflexions amb les possibles combinacions entre estat i nació (nació sense estat, estat sense nació, nació amb estat...). La consegüent ambigüitat conceptual, només es resol, si acceptem els termes nació i estat, amb un projecte clar; un projecte nacional que persegueix com a objectiu la creació d'un estat propi, amb el nivell d'erosió o interdependència que tenen els altres estat. Amb tot, el discurs comporta dues innovacions (almenys el fet de dir-les en veu alta) importants al meu parer, sobretot des de l'òptica d'un partit d'ampli espectre com és CDC. En primer lloc, la fi de la pedagogia, una de les 'conclusions errònies' del catalanisme històric. En segon lloc, tot i que es veu matisada pel discurs en altres moments, la constància que Espanya com a projecte no té entre els seus objectius esdevenir un estat plurinacional. Cal doncs, extreure conclusions lògiques i actuar en conseqüència. És important en tot cas que el discurs no posa límits a la voluntat democràtica dels catalans per decidir el seu futur. Parlar de consensos amplis no significa gaire fins que entren en joc els números; des del 55% de vots afirmatius del referèndum de Montenegro a la clàusula de participació que es va imposar en el referèndum de la devolution escocesa del 1979 (i que va ser clau pel seu fracàs).

Conclusió; Al meu parer la conferència de l'Artur Mas és un deure de la seva professió; intenta posicionar-se i explicar el seu projecte polític, dona elements pel debat, no es presenta com una veritat absoluta, etc. És un seguit d'elements positius que ajuden a ennoblir la política. Aquestes apreciacions formals no impliquen estar d'acord amb el seu contingut. El seu discurs pot merèixer crítiques diverses, a nivell conceptual, d'escenaris, etc. També es marca uns criteris d'actuació pels quals se'l pot criticar quan no hagi seguit, en el passat o en el futur. Centrant-me en el discurs, penso que presenta certes ambigüitats, inconcrecions i febleses, preò també crec que és força exhaustiu i ha sabut recollir molts dels elements necessaris per la reflexió del catalanisme que vé. Potser no es tractava de refundar-lo sinó de reelaborar-lo, o millor dit, posicionar-s'hi, però és una discusió que val la pena.

La conferència d'Artur Mas: Refundar el catalanisme (II)

El document de la conferència, El Catalanisme, energia i esperança per a un país millor i les reaccions a la premsa de Vicent Partal i Martí Estruch a Vilaweb , de Lluís Foix al seu bloc de la Vanguardia.es, la posició de El Periódico, on també trobem un article de Lluís Mauri, "El camí de la reconquista" (quants treballadors del diari hauran llegit l'article en el procés de publicació? D'aquests, cap no sap que reconquista no s'escriu així? O és un efecte volgut?, i també de Ferran Mascarell, Àlex Masllorens, Carles Duarte o Pilar Rahola. Quina preocupació pel Periódico...Per El País, en canvi, molt menys interés informatiu algun article de Josep Garriga, i dedicant més atenció a la intervenció de Montilla a 59 segundos. A l'Avui trobem la reacció del PSC i d'ERC a la conferència, els primers qualificant-la de 'deliri' i els segons agraïnt que Mas clarifiqui el seu discurs. Veurem com evolucionen les percepcions partidistes. En l'apartat d'opinió, articles del director del diari, Xavier Bosch, Lluís Bou, Francesc Puigpelat, o Francesc Codina.

No puc fer una valoració de contingut en 24h del què ha dit en Mas a la seva conferència. El que sí sé és que com diu en Cardús, sempre faig un exercici 'd'ingenuitat' i, per tant, prefereixo aproximar-me minimitzant els meus apriorismes. M'ho he començat a llegir atentament, i quan tingui una opinió en faré una crítica. És trist que ens queixem dels polítics, i quan un polític decideix elaborar un discurs -amb totes les febleses que es vulgui- el critiquem per ser partidista o per tacticisme. Però encara és més trist que ho facin els altres polítics; el mateix dimarts hi havia un article de la consellera Tura criticant la conferència de'n Mas per apropiar-se del catalanisme i per fer un ús partidista i tacticista del tema. Potser ja havia llegit el discurs, però no em va donar aquesta sensació i és una actitud que com a ciutadà censuro activament i irreversible. També vaig tenir aquesta sensació al programa Àgora de fa un parell de dilluns; l'espectacle era molt poc edificant.

Vídeos a Internet

Podria ser una bona activitat a fer per internet, en la línia de Catalunya transparència
What I asked Tony and Gordon a http://www.youtube.com/labourvision



"Con Z de Zapatero. España 2004-2008" o "El segundo mejor país para ser un niño"

La conferència d'Artur Mas: Refundar el catalanisme (I)

En la interessant jornada amb el Xavier Solano que es va organitzar el juliol a la Fundació Trias Fargas -d'aquí el reconeixement a la tasca del Toni Vives i en JAS d'aquests anys- un dels moments que recordo en la discussió va ser quan en Vicenç Villatoro comentava que preferia una nació sense estat que no pas un estat sense nació. Els conceptes són líquids -no en el sentit del Baumann, sinó en què s'escolen entre les mans- però vaig replicar -no només jo- que és una disjuntiva falaç; de fet l'evidència empírica demostra més aviat que cal estructura d'estat per mantenir i promoure la nació. Sense estat no hi ha projecte nacional viable. Pot subsistir una nació sense estat? Sí, Catalunya ho ha fet. Pot progressar i projectar-se amb confiança i seguretat cap al futur? No, les febleses que presenta la situació no permet anar més enllà del 'anar tirant' o 'l'anar fent' a què estem acostumats. Un projecte nacional necessita ambició i no imposar límits, vol que els ciutadans tinguin la paraula i no situar-los en un plànol d'inferioritat, vol que la comunitat decideixi les seves interdependències per ella mateixa i no deixar-les en mans d'un altre estat. Puc pensar en un món sense estats, en un món sense nacions, i en les combinacions que surten jugant amb la parella de conceptes. Però en un món d'estats com al nostre, l'evidència és que les nacions amb estat tenen més avantatges. Si no, estem parlant d'una altra cosa, regionalisme al meu parer. Cal tenir en compte que, a més, sigui encertada o no la diagnosi, Convergència pensa que la majoria de catalans no són independentistes, situació que es reprodueix -en una mesura inferior- pel que fa al seu electoral, i no menys important, que no els podria fer canviar d'opinió. És a dir, no només que no són independentistes sinó que arribat el cas la rebutjarien. Però oposar-s'hi té molts graus; no és el mateix no estar a favor que estar en contra, i més encara quan pel mig hi ha les urnes (les enquestes que tenim a l'abast no plantegen -o no volen fer-ho, no ho sé- bé del tot aquestes qüestions, i hi ha molta informació per esbrinar...). Això pot ser més o menys encertat, però entenc que no es vulgui situar el debat, des de la perspectiva de Convergència, en si és un partit independentista o no. Intentar posicionar-se dient que el que ens interessa més la nació i no l'estat, és parlar en els mateixos termes. Potser unionista o independentista, regionalista o nacionalista, no és el debat que convé a Convergència. La meva recomanació seria la següent (miro massa the West Wing, i sí, m'imagino sempre com un gurú al qual els polítics s'adrecen per que els il·lumini el camí, un savi platònic. Quan em desperto al matí se'm passa de cop...); no acceptar la premisa. I respondre preguntes pràctiques, que la forma institucional que prenguin és un mitjà. Vol el millor per Catalunya? Vol que les decisions es prenguin a Catalunya? Estan els ciutadans de Catalunya preparats per prendre les decisions que millor convenen a Catalunya? Convé a Catalunya disposar del màxim nivell de decisió possible? Hi ha algun àmbit de decisió que afecti Catalunya on no volguem tenir la última paraula? Volem decidir sense ingerències les nostres interdependències en un món globalitzat?

Tinc molt clar a quina forma institucional condueixen les respostes d'aquestes preguntes. La terminologia està bé, però no m'interessa el sexe dels àngels, m'interessa què fan els àngels. Més que refundar el catalanisme, el que li cal a Convergència és refundar el seu ideari. No parteix de zero, té gent per fer-ho -si l'escolten.

Conferència de Duran i Lleida

Duran Lleida, un dels polítics més professionals de Catalunya (i també polític sense partit?), fa una conferència al Cercle Financer de la Caixa de Barcelona, el 6 de novembre de 2007, quan Unió Democràtica compleix el 75è aniversari. Suposo que, a 15 dies de la conferència d'Artur Mas sobre la 'refundació' del catalanisme, en Duran pretenia acotar al màxim el marge de maniobra del líder de CDC. El to del dirigent democristià denota que té clara la seva estratègia electoral, és coherent amb els seus posicionaments i ens els 'ofereix també de manera força clara. Una altra cosa és l'efecte d'aquest discurs si pensem en els seus socis de coalició; no es pot dir que els missatges d'uns i altres siguin gaire armònics...ja veurem els resultats a les eleccions del 2008. Tampoc vull destacar les contradiccions en general del raonament de'n Duran, la 'bena als ulls del catalanisme'. Una bena que després d'una anàlisi correcta i fonamentada sobre les dificultats de l'encaix de Catalunya a Espanya, del fracàs de l'estratègia de la pedagogia, o de reconèixer que Espanya ja s'ha modernitzat sense necessitat de reconèixer-se com un estat plurinacional, acaba cometent els mateixos errors del passat, recorrent a una estratègia que s'ha demostrat fracassada. Però com dèia vull destacar un element en particular de la conferència del Duran -i que podríem afegir a la llista anterior. Duran diu textualment;

"s'ha d'assumir (...) que a Madrid -ens agradi o no, aquest és un altre debat- es decideixen avui més qüestions que abans, i de més i més importants conseqüències que abans. Espanya no és el passat. Jo mateix creia (...) que Espanya era el passat i Europa era el nostre futur. Ens vam equivocar (...). I paral·lelament a la unificació europea, s'ha produït la globalització. I aquesta, ens agradi o no, ha reforçat més encara Madrid (...). Per tant, a Madrid, s'hi ha de ser. I tant de bo que poguéssim ser també a Brussel·les. Però fins i tot a Brussel·les no podem ser-hi si no és passant per Madrid".

Que no és aquest el millor argument per perseguir la creació d'un estat propi?

Anàlisi de campanya

MediaCurves recull la reacció immediata dels espectadors davant una emissió audiovisual, des del discurs d'un polític a un anunci. És un producte de HCD Research Inc, companyia de recerca en investigació de mercats i comunicació. L'enquestat va movent el cursor per sobre la pantalla a mida que va veient les imatges. Posteriorment, agregant les dades individuals es pot obtenir un gràfic dinàmic que sobreposat al vídeo, mostra aquells moments que generen més o menys adhesions. En el debat entre els candidats demòcrates del 30 d'octubre, a la Drexel University de Filadèlfia, aquesta empresa va fer una enquesta amb 400 participants demòcrates (self-reported, si més no), i els resultats es poden veure aquí: