Barack Obama; recta final de la campanya

Ahir es va emetre a les principals cadenes de televisió nordamericanes un superanunci, o supersize ad, de Barack Obama. Es titula American Stories, American Solutions:

Alguns comentaris;

• La gran professionalitat de la política espectacle americana. Només cal veure la posada en escena, la campanya per internet, els seus discursos. Respecte el tema internet, caldria distingir entre normalització i revolució. Això no vol dir menystenir els seus efectes, però.
  

• L'èxit de la campanya d'Obama a internet, que en bona part explica la capacitat de poder gastar 5 milions de dòlars en comprar l'espai televisiu en cadenes com la CBS, la Fox o la NBC. Obama ha recaptat més de 640 milions de dòlars, mentre que McCain n'ha recaptat pràcticament la meitat, acollint-se a més al finançament públic de la seva campanya. Tots dos candidats, segons OpenSecrets puntúen al voltant de 90 sobre 100 en transparència financera.

• La referència del NYTimes a la sèrie WestWing que ja hem comentat aquí (pels fans locals)
  

• Les darreres frases del vídeo, on Obama diu; 'I am not a perfect man, I will not be a perfect president, but I can promise you this; I will always tell you what I think and where I stand". La frase segueix però és d'aquelles pensades per passar a la història.

• L'advertència de l'efecte Bradley, segons el qual els votants ocultarien el seu rebuig cap a un candidat negrei que podria estar al voltant del 6%. Això pot variar molt d'estat a estat, però allà on la distància sigui més estreta segons les enquestes, descomptar aquest efecte és un exercici de prudència que segur ha incidit en què la campanya d'Obama no es relaxi.

• Segons les dades actuals, les enquestes indiquen que Obama tindria pràcticament assegurats 259 vots electorals, a només 11 dels necessaris, i que alguns estats dels anomenats swing states que són fonamentals per MacCain, com Ohio o Florida, poden decantar-se pel demòcrata.

• Tot plegat em deixa amb la impressió (sense reflexió) que Obama obtindrà una landslide victory (victòria abassegadora). Aquesta impressió és de fet una mala notícia per Obama, perquè no acostumo a encertar. I de fet, la impressió és que des de Catalunya subestimem en excès la capacitat de MacCain. En fi, veurem, però per mullar-me encara menys podria afegir que possiblement guanyarà Obama per un marge còmode però no humiliant. O...
  

Sopes d'all; l'hemeroteca de la Vanguardia

Avui La Vanguardia ha anunciat l'obertura de la seva hemeroteca digitalitzada. Una bona notícia, sens dubte, i subscric el comentari de VidaQuotidiana. El primer que he fet ha estat fer una volta per les edicions més antigues, i ràpidament he trobat proves de sopes d'all i del poc ús que faig de la divisa d'en Ramon Llull. És només un exemple dels tresors que guarda de ben segur l'hemeroteca del diari, de l'edició de la pàgina 4 del 4 de novembre del 1899, on Duran i Bas replica al 'conde de las Almenas' i es defensa de les acusacions de separatisme que havia rebut per part seva. És un diàleg de sords que perdura, una manera d'entendre Espanya i Catalunya que llegint la transcripció fa pensar que ja aleshores havia fracassat (les cursives són meves): "Su señoría tenía en el ministerio una representación definida, genuina, regionalista, catalana... (El señor Duran y Bas: Pero no separatista). Separatista en el fondo, porque ese es el regionalismo, esas son las teorías autonómicas por las cuales perdimos á Cuba y con las que podríamos perder tal vez á Cataluña".

Duran i Bas continua però rebutjant aquesta etiqueta; "no admito, sino que rechazo enérgicamente, qu« me tache de separatista, pues por poco que haya saludado las doctrinas de las ciencias jurídicas ó sociológicas, debe saber que ei separatismo es una cosa completamente distinta de lo que en Cataluña se sostiene, aunque sea el autonomismo con relación á las demás provincias. (El señor Rivera: Por ahí se empieza)". A continuacio´, en Duran i Bas ens dóna una lliçó de teoria política de l'època, i cal reconèixer que no hem avançat gaire en els termes del debat;

"El señor conde de las Almenas deba saber, y creo que lo sabe, á pesar de que parece que lo tiene olvidado, que el separatismo supone negación de la nacionalidad á que se pertenece, y el regionalismo significa una organización dentro del Estado. Desde el momento, pues, que S. S. debe saber esto, sabrá también que en Cataluña, no sé s>i hay alguno qne por el separatismo opine; pero la opinión general allí, aun entre los llamados regiónalistas, consiste en defender simplemente una forma de organización interior del país, una organización interior dei Estado, pero siempre dentro de la nacionalidad española; y en ese concepto se puede admitir la discusión de federalismo, como lo sostienen los llamados paclistas; como también se puedeadmitir una descentralización más ó menos extensa y radical. Yo no me he llamado regionaiista nunca, como ya dije en otra ocasión, y nadie creo que se atreva á desmentirme, y mucho menos con pruebas. He dicho siempre que en el terreno administrativo, que en el concepto jurídico, soy partidario de la descentralización más lata y radical, y aun añadiré que en el terreno político cabe ser partidario de la autonomía, en cuanto sea posible, ó manteniendo siempre la unidad nacional. De lo que no lo soy es de la uniformidad."

Això m'ha recordat un article de Gabriel Alomar a la Veu de Catalunya del 6 d'octubre del 1901, motiu pel qual feia esment a la memòria, l'enteniment i la voluntat, i a redescubrir sopes d'all (i això també té relació al tema personal de les excuses que amb un nen del pati comentava l'altre dia...). En aquest article, Alomar reclama exigència i aclareix la confusió entre nacionalisme i descentralització:

"la descentralització suposa autoritat delegada pel centre, és a dir, cessió parcial d'un dret indiscutible. El nacionalisme, en canvi, suposà reivindicació d'un dret propi, atropellat o malmès per l'abús d'un poder estrany".

Aquest petit article mereixeria estar inclòs a les classes de qualsevol facultat de ciència política. És una contraposició a la qual també continuem donant-hi voltes actualment, i a la qual no donem el reconeixement que es mereix. Fet el mea culpa, si més no podem recordar la seva contribució, per exemple afegint al corpus de divises la frase amb què conclou l'article;

"Difícilment podem ésser lliures com a persones, si no ho som com a catalans". Alomar dixit.

Ubicació ideològica dels votants

En el darrer quadre de l'entrada d'ahir es podia observar el decalatge que hi havia entre l'autoubicació ideològica dels votants de CiU i la ubicació que atorgaven al partit aquests mateixos votants. Per complementar el quadre, hem afegit la ubicació ideològica de CiU per part dels votants del PSC, i tal i com es pot observar escoren la coalició cap a la dreta, però dins uns marges similars. És a dir, amb aquestes dades podríem dir que l'electorat de CiU i PSC ubiquen a la coalició de manera relativament similar:
Si fem el mateix exercici pel PSC, i combinem l'autoubicació ideològica dels seus votants, la percepció que ells mateixos tenen del partit, i la ubicació que en fan els votants de CiU, veurem com aquests dos darrers elements -la ubicació ideològica del PSC per part dels electors del PSC i de CiU- és molt similar, més 'calcada' fins i tot que en el que es podia observar en el quadre anterior. La principal diferència la trobem en què la percepció ideològica dels votants del PSC segueix també pràcticament la mateixa distribució, és a dir; mentre que hi ha una distància apreciable entre l'electorat de CiU i allà on aquests electors ubiquen el partit, aquesta diferència pràcticament no existeix en el cas dels electors del PSC i la percepció que tenen del partit:
Problema de missatge polític, de projecció d'imatge, d'heterogeneïtat electoral?

Quin és l'espai electoral d'UDC?

El congrés d'UDC del cap de setmana ha donat protagonisme al petit partit liderat pel gran polític que és Duran i Lleida. Tal i com ja he comentat aquí, en Duran i Lleida és un dels millors polítics catalans, més enllà de si compartim o no els seus plantejaments. No sóc l'únic -faltaria més- que comparteix aquesta opinió; el titular de l'entrevista a Miquel Sellarès que publica ElSingularDigital és precíssament 'Duran és el líder més preparat del catalanisme'.

Un dels temes que de manera recurrent va apareixent al politiqueig català és el de les relacions entre CDC i UDC, i pel que ens interessa més aquí, l'especulació sobre quin seria el possible espai electoral del partit de Carrasco i Formiguera si es presentés en solitari. A les eleccions del 1977, UDC va obtenir un 5% dels vots, mentre que CDC n'obtenia gairebé el 17% amb el Pacte Democràtic per Catalunya (Pujol+Pallach+Trias Fargas). D'aquesta proporció naixeria l'actual coalició entre CiU. LaVanguardia en parlava del tema aquest cap de setmana. Suposo que tots dos partits en tenen les seves idees -i jo també, és clar- sobre com els aniria per separat i com afectaria això al mapa electoral català. No tinc més que algunes intuicions al respecte, i es podrien plantejar algunes hipòtesis sobre l'heterogeneïtat de l'electorat de CiU. A nivell ideològic, la coalició es percep clarament en el centre-dreta, el que produeix un decalaix molt visible amb el posicionament ideològic del conjunt de Catalunya:
La meva intuïció em deia que possiblement l'electorat de CiU es percebria el mateix més moderat ideològicament que no pas el conjunt de la població, i així és; els electors de CiU s'ubiquen de mitjana en un 5,27, mentre que el conjunt de la població ubica la coalició en el 6,15 (per fer-ho bé hauríem d'excloure els votants de CiU del conjunt, i la diferència pujaria una mica). El que m'ha sorprés és que els propis votants se sitúen més a l'esquerra del que ells mateixos sitúen CiU, i en uns valors similars als que els electors d'ERC i PSC sitúen la coalició; 6,17 (CiU), 6,22 (ERC) i 6,23 (PSC);
Mirant la gràfica es podria dir/recomanar a CiU que hauria de centre-esquerranitzar més el seu discurs, no ja per arribar al gruix de la població, que s'ubica clarament en el centre-esquerra, sinó fins i tot per arribar al seu propi electorat, més centrat del que perceben al partit. I és aquí on reprenem el fil inicial, tot i que acabo amb una pregunta; UDC suma a curt termini però resta a llarg en el projecte de CDC?

Una dona incòmoda a BTV

Fem una excursió literària en aquest bloc. Si us heu fixat, a la banda dreta hi ha recomanada una novel·la de Montse Banegas, publicada recentment per l'editorial Proa. Ahir en varen parlar al programa de llibres Qwerty, presentat per Joan Barril a BTV

West Wing: El proper president dels EUA

Jo ja sé de fa temps qui guanyarà les eleccions americanes. Ara que surt la versió doblada a l'espanyol de les dues darreres temporades de la sèrie l'Ala Oest de la Casa Blanca, els qui no hagin vist el final de la sèrie no hauran pogut entreveure els paral·lelismes entre la ficció i la realitat. Quan van començar a fer-se populars aquí tant Obama com McCain, ens sorprenia força algunes de les simil·lituds que es produien entre els dos candidats presidencials sobre els quals giren les dues darreres temporades de West Wing que havíem vist un any abans. Després vam veure la semblança no era del tot casual; el candidat demòcrata de la sèrie estava en bona part basat en un senador d'Illinois de nom Barack Obama, que per l'època en què s'estava treballant en les dues darreres temporades de la sèrie havia destacat en la seva intervenció en la convenció demòcrata. Estem parlant del 2004. Però també Arnold Vinick, el candidat republicà a la sèrie, té algunes semblances interessants amb McCain; és un maverick, al qual li costa arribar a la base de la dreta cristiana del partit, per la qual cosa acaba escollint un vice-president més jove que el pugui ajudar en aquest aspecte. Si no heu vist les dues darreres temporades la disfrutareu molt; la sisena es basa en la cursa per convertir-se en els nominats dels seus respectius partits, i la darrera es centra en la campanya electoral. Hi ha episodis memorables com tot un capítol dedicat al debat entre els candidats, rodat en directe i que realment és espectacular (la foto és d'aquest capítol), així com la capacitat que té la sèrie per introduir els temes més presents en l'agenda política americana. Per qui va notar la davallada arrel de la marxa d'Aaron Sorkin de la sèrie, aquestes dues darreres temporades tornen a estar a un gran nivell. I ara salteu-vos les tres properes línies si voleu mantenir la intriga i no saber com acaba la sèrie, tot i que no dono gaires detalls. I el desenllaç, sembla que condicionat per la mort sobtada d'un dels actors protagonistes (John Spencer) tampoc no decep. No us la perdeu si us interessa la política, americana, i la bona ficció (que vol dir també passar per alt algunes característiques 'febles' de la sèrie, que no venen ara al cas comentar).

Per tornar a la 'realitat' del debat d'ahir, Obama consolida el seu lideratge en la cursa electoral, tal i com recull MediaCurves en la seva enquesta:

Aniversari de l'afusellament del president Companys

Lluís Companys, president electe i legítim de Catalunya va ser afusellat pel règim franquista. En la seva dimensió política, el president Companys és una figura controvertida, com ho són de fet la majoria. En una dimensió històrica ha de ser un referent pel país en tant que va ser assassinat en qualitat de president català. No s'assassinava la persona, sinó les seves institucions en l'intent del franquisme d'acabar amb la realitat nacional catalana, tal i com no es va cansar mai d'explicar Josep Benet.

Dit això, avui es compleix el 68è aniversari del seu assassinat, tot plegat coincidint amb la picabaralla del govern sobre l'anul·lació del sumari. Opinions que he anat sentint aquests dies als mitjans i que faig meves:

1. És indigne que els partits intentin apropiar-se de la figura de Companys, que hauria de generar un consens unitari en qualsevol acció que es decidís emprendre. Si algú se'l pot apropiar és Catalunya, però fins i tot ERC, l'únic partit que lògicament pot fer-se'l 'més' seu, hauria de ser curós amb el que representa.

2. Aquesta indignitat passa pel trist paper del conseller Saura agafant l'AVE (o el transport que sigui) arrossegant la néta del president (que com a familiar pot fer el que li sembli més convenient) per fer-se una foto lliurant una instància al ministre espanyol de justícia perquè anul·lin el sumari.

3. I és també indigne que el president de la Generalitat estigui contemplant la picabaralla entre ICV i ERC sense fer res, el que du amb tot motiu a pensar que segurament ho fa amb la simple intenció de deixar afeblir els seus socis de govern. El president Montilla hauria d'estar al capdavant de qualsevol actuació en aquest sentit que el govern decideixi per honrar, recordem, no només el president Companys, sinó les institucions democràtiques catalanes.

4. Cal afegir que la sol·licitud d'anul·lació per part dels familiars es pot entendre, i tenen tot el dret. Però no es pot entendre que la Generalitat la demani. És a l'estat espanyol a qui se li hauria de caure la cara de vergonya de no fer una reparació formal de l'assassinat del president Companys. Insisteixo que no és la persona, sinó l'intent d'aniquilar les institucions democràtiques catalanes i la pròpia realitat nacional catalana per part de l'estat franquista del que estem parlant en el cas Companys. Intentar revisar judicialment el procés em sembla fora de lloc, i encara més davant el menyspreu pel tema que mostra el govern espanyol. Insisteixo, és el govern espanyol el qui hauria d'estar avergonyit. Si com sembla amb la llei espanyola en mà el president Companys continua sent un delinqüent, és humiliant per les institucions catalanes, en l'imparable procés d'autodisolució a què ens estem abocant com a país, haver d'anar a pidolar d'aquesta manera per una trista foto.

Independència en temps de crisi

Avui surt publicat a la Vanguardia un article de Rafael Ramos titulat 'Adiós Independencia'. L'article va una mica en la línia del que comentava aquí mateix fa uns dies sobre el plantejament que, davant la crisi actual, els estats han de ser més grans per poder-hi fer front. Això suposaria que hi hauria una tendència a la integració o el manteniment dels estats, frenant les possibles tensions secessionistes dels que anomenava 'sospitosos habituals' com Escòcia, Flandes o el Quebec. Així, la crisi econòmica faria ara més difícil l'èxit d'un projecte secessionista perquè posaria en evidència la inviabilitat del nou estat en un món globalitzatamb la necessitat de prendre decisions conjuntes, o que els petits estats de referència per Escòcia -Islàndia, Noruega i Irlanda- estan en crisi. No sé si Irlanda està molt més en crisi que altres països, i segons el mateix article Noruega no ho està degut al petroli, justament un dels arguments del nacionalisme escocès per defensar la viabilitat econòmica del país. En tot cas, estaria bé tenir dades sobre com afecta la crisi a estats segons el seu tamany. Respecte la interdependència que genera la globalització, no em sembla un argument del tot sòlid en quant no hi ha un sol estat al món que pugui actuar unilateralment en matèria econòmica, sembla que ja ni tan sols els EUA, així que des d'un projecte secessionista es veuria reforçada la necessitat de participar amb veu pròpia en aquestes xarxes d'interdependència que es donen a nivell internacional.

Un altre comentari que mereixeria l'article, i en general tots aquells que tracten aquests temes en els mitjans de comunicació, és el llenguatge que es fa servir, fent servir paraules com 'aventura'. Les paraules i les expressions es poden girar com un mitjó. Fa pocs dies llegia un article (que no vaig guardar, malauradament) on es feia referència als grans estats com a portaavions pesats que en temps de tempesta són lents en maniobrar, i és clar, era fàcil pensar en una fragata (per dir un qualsevol...) més lleugera i àgil. I es podria 'contraatacar' amb un veler fràgil que només va on li porta el vent...coses dels exemples. Una altra opinió que m'ha cridat l'atenció de l'article és que l'oposició d'un eventual govern tory 'contra el nacionalismo (...) siembre la semilla de la destrucción del Reino Unido' podria facilitar la independència d'Escòcia. No és impossible, però em sembla una especulació simplista i de moment sense gaire fonament. No només perquè l'increment del nacionalisme escocès s'ha donat en els anys d'esplendor del laborisme, (sense menystenir l'efecte que el paper de M. Thatcher i els conservadors), sinó perquè els discursos de David Cameron respecte el tema escocès han suposat un gir important en la visió dels tories en relació a Escòcia (tinc cites però no a mà). En tercer lloc, en l'ús dels conceptes, començant pel taxatiu 'l'adéu' a la independència, les 'aventures', l'aliniació de 'los astros' o el 'nacionalisme' que segons l'article sembla afectar només (alguns) escocesos però cap anglès, deixa en un segon terme el fet que, tal i com es recorda al final de l'article, el govern d'Àlex Salmond s'està mostrant pragmàtic i eficaç (també caldria disposar de dades sobre valoració del govern).

PD: mentre escric, veig que a l'A. Orte també li ha cridat l'atenció l'article de La Vanguardia, i comparteixo l'opinió que l'article és 'reduccionista', potser matisaria més el caràcter 'inestable' de l'opció independentista a Escòcia.
PD2: si algú arriba des del bloc de l'A.Orte, sento la decepció, però malgrat la seva cortesia aquesta entrada és el que és...;)
PD3:Segons els resultats provisionals de les eleccions al Canadà el Bloc Quebecois ha guanyat el 66% dels escons de la província, amb gairebé el 40% de vots. És el Quebec més independentista que ahir? Evidentment, no.

L'Espanya plural avança a bon ritme

L'Espanya plural avança a bon ritme...només com a mostra d'inventari d'aquests dies.

Estatut retallat en aspectes clau, segons La Vanguardia i l'Avui

Tutela sanitària del govern espanyol, a El Periodico

L'enèssim entrebanc en el traspàs de Rodalies, a El Periodico

Llei de dependència sense finançament de l'estat, comunicat de la Conselleria de Benestar

La ministra Chacón es nega a cedir la caserna del Bruc, a l'Avui

Obama-McCain, però també el Congrés i el Senat

Tot i que des d'Europa ens fixem en el gran circ de les presidencials, el proper 4 de novembre també es renoven senat (un terç dels 100 senadors) i congrés (tots els 435 congressistes) als Estats Units, i per aquí passarà en bona part les possibilitats perquè el nou president tiri endavant la seva agenda amb més o menys facilitat (potser hauríem de dir amb més o menys dificultat...). En el senat, per exemple, els demòcrates es marquen com a objectiu arribar als 60 senadors i obtenir així una majoria confortable a la cambra, però aconseguir-ho significa guanyar 9 senadors republicans en estats com Alaska, Colorado o Virginia. Actualment al senat demòcrates i republicans estan empatats a 49, més altres dos independents en principi propers als demòcrates, tot i que ja se sap que pels electes americans, el primer és el districte. Al congrés els demòcrates tenen una majoria més còmode de 235 a 199. És també apassionant i més difícil d'interpretar des de la nostra perspectiva perquè entra en joc la dinàmica pròpia de cada estat i cada districte.

Tanmateix, després del debat d'ahir, que alguns consideren com dels pitjors de la història (entre altres coses per un format que semblava gaire àgil) una referència a les enquestes post-debat; segons MediaCurves, Obama en va sortir reforçat, convencent els seus millor que McCain, i guanyant suport entre els independents, fent que si mirem les enquestes per estat el candidat demòcrata lideri la cursa amb més de 100 vots de diferència, 264 a 163, tan sols a 6 de la victòria (la xifra màgica són els 270):

Ciència politica ficció

Això no va de criticar cap aportació acadèmica, sinó de la ciència ficció com a metàfora política del futur. Caldria afegir també una part del gènere fantàstic (mal nom que banalitza el que aquí vull dir), perquè què és el Senyor dels Anells sinó una al·legoria cristiana contra el progrés sense valors, la fe en la indústrialització com a llindar de la supervivència per sobre el seu mateix creador? Els relats de ciència ficció tenen auge en temps en què la humanitat sent que el seu futur se li escapa de les mans. The War of the worlds al tombant de segle, abans de la primera guerra mundial, la pròpia obra de Tolkien o C.S. Lewis d'una generació impactada per la gran guerra, la ciència ficció de la segona guerra mundial amb el pànic nuclear, i ara els efectes del canvi climàtic i la mateixa capacitat d'autodestrucció de la humanitat.

La ciència ficció és un gènere literari 'sub', on trobem barrejats llibres que tenen el prestigi que mereixerien sense etiquetes, com More than human o I am legend, per citar-ne només un parell que em venen al cap. Per altra banda, hi ha novel·les de ciència ficció de qualitat literària i que tenen la capacitat d'avançar-se o de moldejar la interpretació que la humanitat fa del seu futur, com ara en Ballard o potser en menor mesura, en P.K. Dick. En molts títols, de qualitat literària diversa, trobem també una projecció de l'organització social en un context de ruptura, sigui per una crisi nuclear, climàtica, d'esgotament de recursos naturals, sobrepoblació, etc., els temes van canviant segons l'època (aquí recomanaria The Day of the Tryphids o Earth abides). Això mereixeria -dic massa sovint aquesta frase per justificar la superficialitat del bloc- més reflexió, però tot plegat ve a tomb de la crisi econòmica actual. En un llibre dels anys 90, de fet una trilogia titulada Mars i escrita per K.S. Robinson, la colonització del planeta vermell -que en la segona part és blau i a la tercera ja és verd- posa de manifest que els intercanvis monetaris no poden seguir els mateixos esquemes que a la terra, i donades les necessitats d'escalfar l'atmosfera del planeta, s'acaba vinculant el seu valor a la generació de calories que genera una activitat. Així, un bon poema o una bona cançó acaben tenint un valor monetari. El llibre cau en la categoria de relativa qualitat literària perquè és molt farragós i de fet l'autor en té d'altres de veritablement terribles com The years of rice and salt (amb un tema molt bó però pèssimament resolt pel meu gust). Tanmateix, la trilogia de Mart seria de lectura obligatòria per a qualsevol politòleg (es mostra molt bé les tensions polítiques amb la terra i la pròpia evolució política de la colonització), i entre altres coses fa qüestionar-se com el sistema econòmic actual té segurament un final, una transformació necessària. Després d'abandonar el patró or i virtualitzar-se el seu valor en relació a la confiança institucional, pot ser que a mig termini ens trobem davant la necessitat d'una redefinició més profunda de les relacions econòmiques i de l'organització de la societat del futur?