Federalisme irreal i independentisme friki

Davant la inactivitat d'aquests darrers dies -no per manca de temes interessants a tractar- un petit recull de premsa sobre dos temes interessants, per a qui se'ls hagin pogut passar per alt.

Article de Joan B. Culla sobre el debat federal, amb el rerafons de la referència del president Zapatero a què l'autogovern ja ha arribat al seu límit (abans o després de la sentència del TC?).

D'altra banda, referències sobre la política 'friqui', per exemple en el cas de l'independentisme. Què és friki? I tu m'ho preguntes...? Cal tenir en compte que la paraula freak en anglès (no entrarem ara en debats etimològics...) no s'empra només en el sentit de marginal, sinó també en sentit positiu (si hi ha algún fan de West Wing, aquest és el qualificatiu que rep un discurs de Sam Seaborn que acaba amb un 'it's time for American heroes, and we reach for the stars'). Crec que he vist articles algun cop fent servir de manera pràcticament literal aquesta expressió...però això ja és un altre tema (com ara que siguem una mica frikis de WestWing?):

Wiki de blogs de ciència política

Que hi ha una distància sideral entre els modestos intents que fem aquí per promoure la ciència política, per exemple amb el projecte CiènciaPolítica, de l'ampli ventall de politòlegs amb bloc que podem trobar en l'àmbit anglosaxó, l'he trobat amb el wiki que manté el politòleg Henry Farrell. Evidentment la selecció té un biaix geogràfic, interessant per estar al dia de les discussions de la ciència política especialment nordamericana.
Podeu entretenir-vos tafanejant el llistat aquí. De fet en Farrell manté un llistat de blogs acadèmics en general, i per tant pot ser un bon recurs per a qualsevol disciplina.

Eleccions britàniques (n). Tres aspectes no menors.

Amb el recompte pràcticament enllestit, la principal conclusió és que les eleccions britàniques finalment han resultat en el comentat hung parliament.

1) el primer ministre posa a disposició dels partits els funcionaris públics, segons el manual del Cabinet Office aprovat el febrer, per assessorar-los en el procés de negociació per formar govern. Posi un Sir Humphrey a la seva vida...

2) hi han hagut incidències durant la jornada que ens poden resultar extranyes, però que de fet indiquen que pel que fa a la gestió electoral, els britànics, potser per un excès de tradició, tenen una gestió poc modernitzada. Així, en alguns col·legis sembla que no hi ha hagut prou paperetes amb el següent gruix d'electors amb dificultats per exercir el seu vot, o un noi de 16 anys que ha aconseguit votar malgrat no tenir l'edat corresponent (i aquí podríem recordar que el fet de no tenir carnet d'identitat podria haver-ho evitat).

3) malgrat ser unes eleccions de resultats incerts, la participació ha estat del 65%. Tot i que hem de tenir en compte que el sistema de circumscripció uninominal pot desincentivar molts votants (els d'aquells districtes on existeix una majoria política molt clara, per exemple), aquesta xifra de participació ens recorda que el problema de la desafecció no és un fenomen exclusivament local.

El Parlament britànic s'ha penjat?

A mida que es van finalitzant els escrutinis de les eleccions britàniques, sembla que el nou parlament de Westminster acabarà per queadr-se 'penjat'. Les expectatives dels lib-dem sembla que no s'han acomplert i Nick Clegg ja ha parlat d'una 'disappointing night', on el seu partit de moment repeteix un percentatge de vot similar a les anteriors eleccions. Quan queden hores d'ara uns 75 escons per definir, han perdut 11 escons i només n'han guanyat 6, així que de fet porten de moment un saldo negatiu. Com negatiu és també pel labour, que de moment en perd 77 i guanya només 2. Els tories es confirmen com a guanyadors per ampli marge de percentatge, de moment amb un avantage de vuit punts sobre els laboristes, però sembla que poden quedar massa lluny de la majoria absoluta. De moment han pujat més de vuitanta escons i se sitúen amb 276, però en necessitarien 50 dels que queden (o uns pocs menys si descomptem els d'Irlanda del Nord, on els unionistes conservadors poden ser la clau de govern tory) per formar un govern estable. I estabilitat és també la característica  a Escòcia, on el SNP repetiria resultats i no aconseguiria cap dels seus objectius, i mantindria el seu suport al voltant del 20% amb 6 diputats. Tot i que el cicle mediàtic no els ha afavorit, especialment per l'afer dels debats, això no sembla tampoc definitiu si tenim en compte que els liberals, malgrat les expectatives televisives, finalment no han aconseguit que es transformessin en un increment de vots ni d'escons. De fet els liberals a Escòcia han baixat gairebé quatre punts, mentre que el labour (i potser aquí la carta de Brown ha ajudat) ha acabat per incrementar el percentatge de vot i repetiria resultats.

Si el parlament s'acaba penjant, a l'espera dels escons que queden per repartir, Gordon Brown ja ha dit que intentarà formar govern -es va canviar la llei fa pocs mesos i el president incumbent no ha de marxar immediatament de Downing Street si perd, tenint uns dies per poder negociar. Però si la coalició lib-lab no és possible (sumant els actuals escons queden a 75 escons, pràcticament els que queden per assignar) i tampoc els conservadors aconsegueixen articular una majoria àmplia, es pot repetir la situació del 1974 i amb una nova convocatòria d'eleccions en un marge relativament breu de temps. Una altra opció que ha anat apareixent aquests dies és un pacte lib-tories amb la reforma electoral com a punt estrella, després de la qual es tornarien a convocar eleccions, però tot dependrà dels resultats finals.

Es pot seguir l'escrutini a la BBC, i pels resultats d'Escòcia, ja pràcticament definitius, a la BBC-Scotland.

Actualització : Matemàticament ja es pot parlar de hung parliament, a falta de 36 escons els tories no podran arribar a la majoria de 326. Tanmateix, encara queden possibilitats per formar govern estable de coalició. La BBC resumeix els diversos escenaris de manera didàctica en un arbre de decisió :

Eleccions britàniques

Un dia tot just perquè la Gran Bretanya surti de dubtes: aconseguiran traduir els lib-dem els bons auguris de les enquestes en un increment significatiu i decisiu de diputats? Quedarà molt lluny de la majoria David Cameron? Hi haurà un hung parliament? Serà possible que lib-dems i labour formessin govern malgrat no guanyar les eleccions?

Pel que fa a Escòcia, sembla que no hi haurà massa canvis en el mapa electoral. Malgrat les expectatives ambicioses del SNP per marcar l'agenda política amb la qüestió del referèndum i rendibilitzar una obra de govern ben valorada, l'horitzó dels 20 escons amb què s'havia especulat fa uns mesos sembla del tot descartat. De fet l'evolució de la campanya ha deixat de banda la Scottish question, i està clar que la tercera figura ha estat Nick Clegg i no pas el poder que uns resultats ajustats podrien haver donat als nacionalistes escocesos i gal·lesos a Westminster. El SNP va intentar infructuosament ser inclòs en els debats televisius on justament hi pot haver bona part de les claus per comprendre els resultats que demà es produiran amb l'elecció. El líder liberal ha tingut un bon paper que l'ha convertit en una opció real, mentre que els nacionalistes no han disposat d'aquesta oportunitat.

Aquest desinterès s'ha notat fins i tot en l'àmbit de les enquestes, que pel cas d'Escòcia han estat molt més escaduseres que pel conjunt de l'estat, tot i la importància de les projeccions regionals per recollir mínimament l'efecte del sistema electoral britànic. Així doncs, si les previsions no fallen, a Escòcia es repetiran els resultats, amb un possible nou diputat pel SNP, algun més pels liberals, davallada però victòria àmplia del labour, mentre que els conservadors continuen en una posició marginal, potser aconseguint augmentar a dos diputats.

AFEGIT: El diari The Scotsman acaba de fer pública la darrera enquesta a nivell escocès. Els resultats semblen apuntar en el mateix sentit al que fins ara han anat mostrant les enquestes.

Labour: 39 (-2)
Conservatives: 1 (n/c)
Liberal Democrats: 12 (+1)
SNP: 7 (+1)

1.476.917

En un dels passatges del llibre de Pilar Rahola sobre Artur Mas publicat recentment s'esmenta que, segons enquestes internes de CDC, en un referèndum sobre la independència només podria guanyar el sí amb una participació que no superés el 55%. Darrera aquesta afirmació -no disposant d'aquestes enquestes per poder plantejar-ho més rigurosament- podem deduir que el percentatge del cens electoral que votaria afirmativament se situaria cap a la meitat d'aquest percentatge, és a dir, en el 27,5%. La xifra del 55% ens remet també al criteri que s'ha emprat en alguns casos on s'ha situat aquest llindar de participació per tal d'acceptar com a vàlids els resultats. Com sabem quanta població amb dret a vot hi ha a Catalunya, podem fer un càlcul numèric de quants votants suposaria aquest 27,5%; 1.476.917.

Evidentment és un exercici sense massa valor ja que no disposem de l'enquesta en qüestió que doni aquests resultats. Com ja hem anat comentant aquí les enquestes sitúen una forquilla entre el 35-50% de vots favorables que cal però prendre amb força precaucions pel tipus de qüestió que analitzem -un hipotètic comportament en un hipotètic esdeveniment amb un alt nivell de trascendència i on el procés tindria probablement efectes importants en el resultat.

Si extrapolem -alegrement- el global de la participació acumulada per les consultes celebrades fins ara al conjunt de Catalunya, que és d'un 23,3% sobre el cens electoral segons la coordinadora (excloem els grups de població que no tindrien dret a vot en un referèndum oficial, això és, seleccionant els majors de 18 anys amb dret de vot), ens podem plantejar com de lluny quedaria d'aquest llindar del 55 més 50+1 -ja posats a simplificar no vindrà d'aquí... Podria guanyar el sí en un referèndum, amb aquestes xifres? És a dir, 'quants' vots fan falta perquè en un referèndum oficial el sí guanyés amb aquests criteris? Doncs fent aquests càlculs dominicals, tindríem un total de 1,235 milions. Així doncs, a 240mil de la xifra del títol.

Nota: està calculat amb dades del cens electoral del 2009.

Nota2: Per afegir més dades, en una entrada de desembre del 2008 vàrem veure l'evolució del vot nacionalista (entenent per això la suma CiU-ERC) a les diferents eleccions celebrades a Catalunya. Curiosament -els números sempre ens permeten veure les associacions màgiques que volguem veure- la xifra obté un màxim de 1,6 milions el 2003 i un mínim de 1,1 el 2008.